martes, 3 de mayo de 2011

La por a la llibertat: la conformitat passiva


"El fet que els continguts del nostre pensament, de la nostra sensibilitat i de la nostra voluntat siguin introduïts des de l'exterior i no siguin genuïns, existeix en un grau tan elevat que sembla com si aquests pseudo-actes fossin la regla i que els actes mentals genuïns o autònoms fossin excepcions".

"La pèrdua de la personalitat i la seva substitució per una personalitat fictícia deixa l'individu en un estat de gran inseguretat. Està obsessionat pel dubte per tal com, essent essencialment un reflex del que els altres esperen d'ell, ha perdut fins a cert punt la seva identitat. Per tal de superar el pànic provocat per aquesta pèrdua de la identitat, es veu empès a conformar-se i a cercar l'aprovació constant i el reconeixement dels altres. Ja que no sap qui és, almenys els altres ho sabran, si actua d'acord amb el que ells esperen. Si ells ho saben, ell també ho sabrà, sempre que els cregui al peu de la lletra.

L'automació de l'home dins la societat actual ha acrescut la feblesa i la inseguretat de l'individu normal, que està disposat a sotmetre's a noves autoritats que li ofereixin seguretat i l'alliberin del dubte, En el capítol següent analitzarem les condicions especials que foren necessàries per tal que aquest oferiment fos acceptat a Alemanya. Demostrarem que el mecanisme autoritari era molt característic del nucli -la baixa classe mitja- del moviment nazi. En el darrer capítol d'aquest llibre continuarem l'anàlisi de l'automatisme a propòsit de la situació cultural de les democràcies".

La por a la llibertat
Erich Fromm

Extracte de "La por a la llibertat" (Erich Fromm, 1941)

En els mecanismes que hem analitzat, l'individu supera el sentiment d'insignificança amb vista al poder aclaparador del món exterior, sia renunciant a la seva integritat individual, sia destruint els altres de manera que el món deixi d'ésser amenaçador. 

Altres mecanismes de fugida són la desvinculació del món d'una manera tan total que es perd el caire amenaçador (és la situació que trobem en certs estats psicopatològics) i la inflació psicològica de la personalitat pròpia fins a l'extrem que el món exterior esdevé petit en comparació. Encara que aquests mecanismes de fugida són importants per a la psicologia individual, tenen només una importància social secundària. No en parlaré més, doncs, aquí, ans examinaré un altre mecanisme de fugida que té una importància extraordinària. 

Aquest mecanisme és la solució adoptada per la majoria d'individus dins la societat actual. Per dir-ho amb poques paraules, l'individu cessa d'ésser ell mateix; adopta el tipus de personalitat que li ofereixen els esquemes culturals i esdevé, per consegüent, idèntic als altres i tal i com ells esperen que sigui. La discrepància entre el jo i el món desapareix i, juntament amb ella, el temor conscient a la soledat i la impotència. Aquest mecanisme pot ésser comparat amb la coloració protectora que adopten alguns animals. Esdevenen tan semblants a allò que els envolta que són difícilment distingibles. La persona que elimina la seva personalitat individual i esdevé un autòmat, idèntic a milions d'altres autòmats que l'envolten, ja no ha de sentir-se sola i angoixada. Però el preu que paga és molt alt: és la pèrdua de la seva personalitat.  [...].

Hom pot observar el mateix fenomen en estudiar l'opinió de la gent entorn a certs temes, per exemple, la política. Demaneu a un lector mitjà de diaris el que pensa sobre una determinada qüestió política. Us donarà, com a opinió "pròpia", un resum més o menys exacte de tot el que ha llegit i, de fet, -i heus aquí el punt essencial-, ell creu realment que el que us diu és el resultat dels seus propis raonaments.
       

No hay comentarios:

Publicar un comentario